| |
|
| |
|
| |
|
En aquest espai podem conèixer
algunes històries i testimonis de noies de
diferents racons del planeta que ens expliquen
la seva realitat: els obstacles als quals
s'enfronten per ingressar i restar a l'escola,
i la seva opinió sobre la discriminació de
les dones. Coneix-los!
|
Rinku, Índia
,15 anys
Abena, Ghana,
13 anys
Bhahkita,
Sudan, 11 anys
Kanti, Nepal,
17 anys
Kerry, Anglaterra,
15 anys
Norma, Perú
Laura, Espanya,
15 anys |
|
La Rinku té 15 anys i com les seves 40 companyes de classe,
està seguda a terra i porta posat un sari rosa i lila,
l'uniforme. "Quan acabi l'escola vull ser professora...
mai havia vingut a l'escola perquè el meu pare no es pensava
que les noies haguessin de rebre una educació. Fins i
tot la meva mare pensava el mateix, ella tampoc va anar
mai a l'escola. Els meus germans van anar a l'escola perquè
es convertiran en mans treballadores. El meu pare diu
que jo només he de casar-me."
La història de la Rinku és molt habitual, quan vam demanar
a la resta de les noies de la classe si els seus germans
anaven a l'escola, totes van aixecar la mà. Les mans es
van mantenir aixecades quan se les va demanar si era la
primera vegada que anaven a l'escola.
"Visc amb el meu oncle i la seva esposa. Venc fregits
de plàtan per contribuir als ingressos de la família.
Vaig rebre una mica d'educació bàsica, però vaig haver
d'abandonar els meus estudis per manca de suport. Els
nois del meu oncle, to i això, van a l'escola. A vegades
m'agradaria anar a mi també, però el meu oncle diu que
no pot fer-se càrrec dels costos escolars. Tanmateix,
m'ha promès que m'ajudarà per què aprengui costura quan
faci els 17 anys... Tot i que m'entristeix no poder anar
a l'escola, suposo que soc més afortunada que altres,
perquè almenys podré aprendre una altra cosa, però, com
m'agradaria anar a l'escola! El que aconsello als pares
és que enviïn els seus fills a l'escola"
La Bhahkita és una noia d'11 anys que viu a les comunitats
nòmades del Sudan. Somia en arribar a ser algun dia enginyera,
per així poder construir fonts i millors cases a la seva
comunitat. Segons la seva professora, és una de les noies
més despertes de la seva classe i compta amb una gran
determinació a l'hora d'aprendre.
La Bhahkita s'aixeca a les cinc del matí cada dia. Primer
muny les ovelles, després renta els atuells de la cuina
i després prepara te per a la família i les coses del
seu cosí. En canvi, "els nois preguen, prenen el te i
es preparen per anar al col·legi".
Ser una noia a una llunyana comunitat nòmada comporta
un repte afegit per noies com la Bhahkita. Durant l'hora
del pati, just després del migdia, corre a casa amb dues
amigues, la Leila i la Hawa per collir els estris i anar
a buscar aigua a 5 quilòmetres del poblet. En la seva
tornada a casa, i carregant els recipients plens d'aigua,
van a buscar branques pel foc, la qual cosa els suposa
caminar 8 quilòmetres més. Com a mínim dues vegades per
setmana les noies han d'omplir també el dipòsit que proveeix
d'aigua a l'escola i que emmagatzema al voltant de 400
litres.
"A la meva ciutat les noies tenim quatre grans problemes.
Hi ha molts matrimonis prematurs, grans càrregues de treball
i tràfic i prostitució a causa de la pobresa... Al Nepal
les noies tenim una vida molt dura, especialment les noies
que no van a l'escola i les que treballen 18 hores al
dia. Aquestes noies no tenen temps pels jocs i l'esbarjo".
"Els embarassos entre noies joves tenen moltes conseqüències
tant per a la mare com per la criatura. Per exemple, les
mares joves s'enfronten a greus riscos en el moment del
part. A més, limita les teves oportunitats educatives
i de vida."
"En ple segle XXI, tot i que sembli increïble, les dones
seguim sent víctimes de la falsa afirmació que els homes
som millors que les dones, i actituds que evidencien això
no només vénen de part dels homes, sinó també de les dones,
ja que, des del nucli familiar, s'indueix a les noies
a créixer en un ambient on elles són les minyones dels
seus germans, on elles han d'esperar a casar-se amb algú
a qui serviran més endavant, se les ensenya a fer feines
domèstiques, i a esperar el seu príncep blau, això sí,
tot aquest temps recarregades de molta feina, i una altra
cosa que crec que se'ls va oblidar: que hem de patir directament
o indirecta l'assetjament sexual dels homes, ja que ells
tenen la falsa idea que les dones tenim poca intel·ligència
per desenvolupar-nos en el camp professional o laboral...."
Si el gènere femení és realment el sexe dèbil, les dones
haurien de tractar-se amb més respecte i cura, si no la
petita desigualtat, degut a la major força i resistència
dels homes, es farà cada vegada major i llavors les dones
sí que seran el sexe dèbil. Però si ens aturem a pensar-hi,
si el gènere masculí patís aquesta manca d'accés a les
medicines, aquests abusos en l'horari de treball, portessin
tot el pes d'una família... llavors, no es convertirien
ells en el sexe dèbil? Amb això no vull dir que s'haurien
de canviar els papers i que fossin els homes els maltractats,
simplement es tracta de mirar-ho des d'una altra perspectiva
i veure que la dona no és tan feble com es diu. Tots sabem
que això no canviarà d'un dia per l'altre, però si tots
col·laboréssim una mica més, en especial els governs dels
països rics, segur que aquesta situació de discriminació
cap a la dona, canviava més ràpid. Tant de bo sigui així.
|
|
|
