|
En este espai podem conéixer
algunes històries i testimonis de xiquetes
de diferents racons del planeta que ens conten
la seua realitat: els obstacles a què
s’enfronten per a ingressar i romandre
en l’escola, i la seua opinió
sobre la discriminació de les dones.
Coneix-los!
|
Rinku, Índia
,15 anys
Abena, Ghana,
13 anys
Bhahkita,
Sudan, 11 anys
Kanti, Nepal,
17 anys
Kerry, Anglaterra,
15 anys
Norma, Perú
Laura, Espanya,
15 anys |
|
Rinku té 15 anys i, com les seues 40 companyes
de classe, està asseguda en terra i porta posat
un sari rosa i violeta, l’uniforme. “Quan
acabe l’escola vull ser professora... mai no havia
vingut abans a l’escola perquè mon pare no
creia que les xiquetes hagueren de rebre educació.
Fins i tot ma mare pensava el mateix, ella tampoc no va
anar mai a escola. Els meus germans van anar a escola
perquè un dia es convertiran en mans treballadores.
Mon pare diu que jo només he de casar-me.”
La història de Rinku és molt habitual, quan
preguntem a les altres xiquetes de la classe si els seus
germans anaven a escola, totes van alçar la mà.
Les mans es van mantindre també enlaire quan se’ls
va preguntar si era la primera vegada que assistien a
l’escola.

"Visc amb el meu oncle i la seua muller. Venc plàtan
fregit per a contribuir als ingressos de la família.
Vaig rebre un poc d’educació bàsica,
però haguí d’abandonar els meus estudis
per falta de suport. Els xiquets del meu oncle, tanmateix,
van a escola. A vegades m’agradaria anar-hi a mi
també, però el meu oncle diu que no pot
fer-se càrrec dels costos escolars. No obstant
això, m’ha promés que m’ajudarà
que aprenga de costura quan complisca 17 anys... Encara
que m’afligix no poder anar a escola, supose que
sóc més afortunada que d’altres, perquè
almenys podré aprendre altres coses, però
com m’agradaria anar a escola! El que aconselle
als pares és que envien els fills a escola".

Bhahkita és una xiqueta d’11 anys que viu
en les comunitats nòmades del Sudan. Somia arribar
a ser un dia enginyera i així poder construir fonts
i millors cases en la seua comunitat. Segons la seua professora,
és una de les xiquetes més eixerides de
la classe i mostra gran determinació a l’hora
d’aprendre.
Bhahkita s’alça a les cinc del matí
cada dia. Primer muny les ovelles, després neteja
els utensilis de la cuina i en acabant prepara te per
a la família i les coses del seu cosí.
En canvi, “els xiquets resen, prenen el te i es
preparen per a anar a escola”.
Ser una xiqueta en una remota comunitat nòmada
comporta un repte afegit per a xiquetes com Bhahkita.
Durant el temps de pati, just després del migdia,
corre a casa amb dos amigues, Leila i Hawa, agafen recipients
i van a buscar aigua a 5 quilòmetres de l’aldea.
Carregades amb els vaixells plens d’aigua tornen
a casa i es dediquen a fer llenya per al foc, la qual
cosa significa que han de caminar 8 quilòmetres
més. Com a mínim dos vegades a la setmana
les xiquetes han d’omplir també el depòsit
que proveïx l’escola d’aigua i que
emmagatzema al voltant de 400 litres.
“En la meua ciutat les xiquetes tenim quatre grans
problemes. Hi ha molts matrimonis prematurs, grans càrregues
de treball i tràfic i prostitució a causa
de la pobresa…Al Nepal les xiquetes tenim una
vida molt dura, especialment les xiquetes que no van
a escola i les que treballen 18 hores al dia. Estes
xiquetes no tenen temps per al joc i el lleure”.
“Els embarassos entre xiques joves tenen moltes
conseqüències tant per a la mare com per
al nadó. Per exemple, les mares joves s’enfronten
a greus riscos en el moment del part. A més,
limita les teues oportunitats educatives i de vida.”
“En ple segle XXI, encara que parega increïble,
les dones continuem sent víctimes de la falsa
afirmació que els homes són millors que
les dones; i les actituds que evidencien esta actitud
no vénen sols de part dels homes, sinó
també de les dones, ja que des del nucli familiar
s’induïx les xiquetes a créixer en
un ambient en què elles són les criades
dels seus germans, un ambient en què elles han
d’esperar a casar-se amb algú a qui serviran
d’ací en avant; se’ls ensenya a fer
quefers domèstics i a esperar el seu príncep
blau. Això sí, tot este temps recarregades
de molt de treball, i una altra cosa que crec que cal
no oblidar és que hem de sofrir directament o
indirectament l’assetjament sexual dels homes,
ja que ells tenen la falsa idea que les dones tenim
poca intel·ligència per a desenvolupar-nos
en el camp professional o laboral...”.
Si el gènere femení és realment
el sexe dèbil, les dones haurien de tractar-se
amb més respecte i atenció, si no la xicoteta
desigualtat, a causa de la major força i resistència
dels homes, es farà cada vegada més gran
i llavors les dones sí que seran el sexe dèbil.
Però si ens parem a pensar si el gènere
masculí tinguera eixa falta d’accés
a les medicines, eixos abusos en l’horari del
treball, si portaren tot el pes d’una família...
llavors, no es convertirien ells en el sexe dèbil?
Amb açò no vull dir que hagueren de canviar-se
els papers i que foren els homes els maltractats, simplement
és mirar-ho des d’una altra perspectiva
i vore que la dona no és tan dèbil com
es diu. Tots sabem que açò no canviarà
d’un dia per l’altre, però si tots
col·laboràrem un poc més, en especial
els governs dels països rics, de segur que esta
situació de discriminació per a la dona
canviava més ràpid. Tant de bo siga així.
|