En este espai podem conéixer algunes històries i testimonis de xiquetes de diferents racons del planeta que ens conten la seua realitat: els obstacles a què s’enfronten per a ingressar i romandre en l’escola, i la seua opinió sobre la discriminació de les dones. Coneix-los! Rinku, Índia ,15 anys Abena, Ghana, 13 anys Bhahkita, Sudan, 11 anys Kanti, Nepal, 17 anys Kerry, Anglaterra, 15 anys Norma, Perú Laura, Espanya, 15 anys

Bhahkita s’alça a les cinc del matí cada dia. Primer muny les ovelles, després neteja els utensilis de la cuina i en acabant prepara te per a la família i les coses del seu cosí. En canvi, “els xiquets resen, prenen el te i es preparen per a anar a escola”.

Ser una xiqueta en una remota comunitat nòmada comporta un repte afegit per a xiquetes com Bhahkita. Durant el temps de pati, just després del migdia, corre a casa amb dos amigues, Leila i Hawa, agafen recipients i van a buscar aigua a 5 quilòmetres de l’aldea. Carregades amb els vaixells plens d’aigua tornen a casa i es dediquen a fer llenya per al foc, la qual cosa significa que han de caminar 8 quilòmetres més. Com a mínim dos vegades a la setmana les xiquetes han d’omplir també el depòsit que proveïx l’escola d’aigua i que emmagatzema al voltant de 400 litres.



“En la meua ciutat les xiquetes tenim quatre grans problemes. Hi ha molts matrimonis prematurs, grans càrregues de treball i tràfic i prostitució a causa de la pobresa…Al Nepal les xiquetes tenim una vida molt dura, especialment les xiquetes que no van a escola i les que treballen 18 hores al dia. Estes xiquetes no tenen temps per al joc i el lleure”.



“Els embarassos entre xiques joves tenen moltes conseqüències tant per a la mare com per al nadó. Per exemple, les mares joves s’enfronten a greus riscos en el moment del part. A més, limita les teues oportunitats educatives i de vida.”



“En ple segle XXI, encara que parega increïble, les dones continuem sent víctimes de la falsa afirmació que els homes són millors que les dones; i les actituds que evidencien esta actitud no vénen sols de part dels homes, sinó també de les dones, ja que des del nucli familiar s’induïx les xiquetes a créixer en un ambient en què elles són les criades dels seus germans, un ambient en què elles han d’esperar a casar-se amb algú a qui serviran d’ací en avant; se’ls ensenya a fer quefers domèstics i a esperar el seu príncep blau. Això sí, tot este temps recarregades de molt de treball, i una altra cosa que crec que cal no oblidar és que hem de sofrir directament o indirectament l’assetjament sexual dels homes, ja que ells tenen la falsa idea que les dones tenim poca intel·ligència per a desenvolupar-nos en el camp professional o laboral...”.



Si el gènere femení és realment el sexe dèbil, les dones haurien de tractar-se amb més respecte i atenció, si no la xicoteta desigualtat, a causa de la major força i resistència dels homes, es farà cada vegada més gran i llavors les dones sí que seran el sexe dèbil. Però si ens parem a pensar si el gènere masculí tinguera eixa falta d’accés a les medicines, eixos abusos en l’horari del treball, si portaren tot el pes d’una família... llavors, no es convertirien ells en el sexe dèbil? Amb açò no vull dir que hagueren de canviar-se els papers i que foren els homes els maltractats, simplement és mirar-ho des d’una altra perspectiva i vore que la dona no és tan dèbil com es diu. Tots sabem que açò no canviarà d’un dia per l’altre, però si tots col·laboràrem un poc més, en especial els governs dels països rics, de segur que esta situació de discriminació per a la dona canviava més ràpid. Tant de bo siga així.